Ajuntament de Sabadell Universitat Autònoma Universitat Oberta de Catalunya Escola Superior de Diseny Fundació Parc Taulí Centre d'Innovació i Formació Tecnològica   Inici Portal Contacta  
sabadell universitat
Josep Egozcue
Dr. Josep Egozcue Cuixart,

Casal Pere Quart, 21 de febrer de 2002, 7 de la tarda


En primer lloc moltes gràcies per aquesta amable presentació.

El tema d'aquesta conferència està molt de moda. Aquesta tarda hi ha una conferència al Col·legi de Periodistes del Dr. Bernat Soria, el qual darrerament surt molt als mitjans de comunicació perquè el Ministeri de Sanitat li va obrir un expedient per treballar amb cèl·lules mare importades d'Israel, no creades per ell i, òbviament, en aquests moments hi ha una batalla entre la comunitat científica, els que ens dediquem a aquests temes, i les autoritats, bàsicament el Ministeri de Sanitat. En conseqüència, aquesta tarda hi ha una conferència semblant perquè el títol és "El clonatge: mites i realitats" i jo el que intentaré serà destriar aquestes dues coses, perquè les idees són força confuses. En primer lloc caldria remarcar alguns conceptes que molta gent té bastant confusos i és la diferència entre clonatge reproductiu i clonatge terapèutic.

Clonatge reproductiu i clonatge terapèutic

Clonatge reproductiu. El clonatge clàssic (que és el clonatge de la Dolly) és un fenomen que es produeix també naturalment perquè els bessons monozigòtics no són més que clons. En el fons té una tecnologia, relativament senzilla. Si s'agafa un òvul -el qual té una coberta com si fos un ou, però una mica diferent perquè està format per sucres i proteïnes- a dins hi ha la cèl·lula i els cromosomes, el genoma i nosaltres podem fer-hi un forat en aquesta cèl·lula, amb un làser per exemple i mitjançant una pipeta de vidre xuclem els cromosomes i ens els emportem per tant traiem el material genètic i l'òvul queda sense material genètic.

Llavors a dintre podem posar, mitjançant diverses tècniques (però la més senzilla és posar-hi una cèl·lula directament), una cèl·lula somàtica. La membrana exterior desapa-reixerà i el que tindrem serà un embrió d'una cèl·lula, un zigot. Aquest es dividirà i passarem a 2 cèl·lules, a 4, a 5, etc., fins que finalment arribarà a néixer una ovella, una persona o el que calgui.

El clonatge reproductiu és una tècnica que es va idear perquè les companyies farmacèutiques feien animals transgènics que produeixin productes d'interès farmacèutic, la qual cosa és molt difícil. Llavors van pensar si tenim un animal transgènic que és tan difícil de fer (la Dolly no és transgènica, ella va ser la primera però després se n'han fet altres) i el copiem, això tindrà una rendibilitat important, però resulta que fer clons també és molt difícil i la realitat és que la majoria dels animals clonats tenen malformacions greus o no arriben a néixer o quan naixen es demostra el que passa amb la Dolly, que és més vella que la seva edat real. De fet, fa poc hi va haver un treball japonès on es demostrava que d'una sèrie de ratolins clonats comparats amb ratolins normals, els clonats es morien molt més i molt més aviat que els ratolins normals.

És a dir, un clon és un animal envellit que probablement tindrà malalties que no corresponen a la seva edat real i, en conseqüència, el panorama del clonatge és dolent. Les companyies farmacèutiques, però, continuen apostant-hi i això vol dir que encara hi veuen alguna possibilitat perquè si no, no hi posarien diners. Però la realitat és molt minsa, és molt pobra.

El que s'ha dit de clonar persones és purament fantasia, de fet, si clonéssim algun personatge important de la història (hi ha una pàgina web per clonar Jesucrist a partir de les relíquies que hi ha pel món; és clar que no clonarien Jesucrist, clonarien, si poguessin, un pobre desgraciat a qui dirien: "tu ets Jesucrist" i diria: jo?, de què!) seria un desastre absolut, a part que si un dia tinguéssim temps podríem discutir les implicacions teològiques, que són molt serioses i greus, però avui no tenim temps de fer-ho. Per tant, oblidem-nos d'això, i anem al que se'n diu el clonatge terapèutic, que és el que té un valor avui dia i es una promesa per a la medicina.

Clonatge terapèutic: el clonatge terapèutic té la desgràcia que a algú se li va acudir de dir-ne clonatge terapèutic i aquest nom és un desastre, perquè molta gent es pensa que clonatge terapèutic per trasplantaments, que és el que s'acostuma a dir, consisteix a fer un nen i quan arriba el moment que es necessita un ronyó se'l mata i se li treu un ronyó o se li treu el cor i això és la idea que té moltíssima gent. I per això hi ha un rebuig important al clonatge terapèutic. I vostès saben que no és així, però la idea que hi ha pel món és aquesta. De fet, en el que se'n diu clonatge terapèutic, només en una situació es fan servir tècniques de clonatge, però habitualment no. En conseqüència deixem de parlar de clonatge terapèutic; del que es tracta és que a partir dels embrions, dels embrions humans en aquest cas, es poden obtenir unes cèl·lules que s'anomenen cèl·lules mare o cèl·lules troncals, que són cèl·lules totalment indiferenciades.

Procedència de les cèl·lules mare

Aquestes cèl·lules, si s'obtenen quan l'embrió encara s'està dividint, s'anomenen totipotents perquè poden fer qualsevol tipus de teixit. Es poden diferenciar en qualsevol tipus de teixit, i és lògic perquè són les primeres fases de divisió de l'embrió. Això podria ser el dia +3 després de la fecundació i tindríem 6 o 8 cèl·lules.

Si anem una mica més endavant, que és el que habitualment es fa, aquest munt de cèl·lules s'ha transformat en una estructura que rep el nom de blastocist, blast vol dir jove, és un embrió jove i cist vol dir un quist un forat) i això és un forat ple de líquid. En el blastocist ens trobem amb una regió en la qual les cèl·lules ja han començat el camí per fer membranes i amb una altra regió en la qual es poden obtenir cèl·lules pluripotents, que poden fer gairebé qualsevol tipus de cèl·lules L'única excepció són les cèl·lules del trofectoderm. Amb aquestes cèl·lules és habitualment amb les que es treballa.
En el fetus i en l'adult es poden trobar algunes cèl·lules que s'anomenen multipotents, que es poden diferenciar en alguns altres tipus cel·lulars però en principi no en tots.


Bé, ens oblidem de la fase d'inici de divisió de l'embrió, i ens n'oblidem perquè és massa aviat i hi ha poques cèl·lules i és difícil fer una quantitat de cèl·lules important a partir d'un inici tan escàs, tan minso. Nosaltres ho hem fet al laboratori, no amb humans, perquè no ens deixa la senyora ministra, però a partir d'una sola cèl·lula, i és molt difícil aconseguir un creixement suficient.

Si ens oblidem també de les cèl·lules multipotents (de les quals ja parlarem més endavant perquè tant de bo es pogués solucionar tots els problemes amb les cèl·lules adultes ja que tindríem menys dificultats ètiques), ens trobem que les cèl·lules indiferenciades pluripotents, és a dir que poden fer qualsevol tipus de teixit, en principi, les hem d'obtenir d'embrions.

Cèl·lules pluripotents

Aquesta fase embrionària, blastocist, és la fase dia +5 després de la fecundació i és abans de la implantació; és a dir, que aquest pre-embrió encara està circulant per la trompa i ha d'arribar a l'úter, per implantar-se. És un embrió pre-implantatori o també pre-embrió.

A partir d'aquí, el que es fa és eliminar-ho tot excepte aquest grup de cèl·lules, 15 o 20, i s'obté un cultiu cel·lular, un cultiu cel·lular in vitro, en un flascó o en una placa de Petri. Aquestes cèl·lules són cèl·lules indiferenciades capaces de seguir qualsevol camí si els el sabem indicar. I aquesta és una de les dificultats.

En aquest moment s'està treballant amb aquestes cèl·lules, sobretot en una sèrie de línies que en la meva opinió són importantíssimes, perquè poden arribar a resoldre problemes que avui dia, si els especialistes en malalties infeccioses m'ho permeten, són pandèmies. Pandèmia és erroni perquè pandèmia té una limitació de temps i aquestes malalties no en tenen però sí que afecten grans masses de població. I aquestes malalties són per exemple la diabetis. La diabetis afecta, em sembla, uns 2.000.000 de persones a Espanya. És una malaltia amb la qual pensem poc perquè les persones que són diabètiques es punxen abans de dinar i de sopar i la gent no n'és gaire conscient però si un pensa que una criatura diabètica s'ha de punxar 7 vegades al dia, 3 per injectar-se la insulina i 4 per determinar-se la glucèmia, doncs això és molt greu, perquè quan té 20 anys s'ha punxat 50.000 vegades o 40.000 vegades, i després vénen els efectes secundaris: la nefropatia, la retinopatia, la ceguesa en què es deriva moltes vegades, etc. I aquesta és una malaltia que s'està estenent i que és teòricament curable mitjançant aquest sistema.

Perquè una de les coses en la qual s'està progressant molt ràpidament és en la capacitat de convertir aquestes cèl·lules en cèl·lules productores d'insulina. S'han fet ja les primeres passes per tal que aquestes cèl·lules no només puguin produir insulina. I en ratolins, per exemple, només pel fet de produir insulina aquestes cèl·lules han aconseguit curacions de 12 mesos. I 12 mesos en un ratolí és l'equivalent de mitja vida en un humà. Per tant, s'han fet passos molt importants, i no només s'ha fet això sinó que introduint un gen, per tant fent una transgènia a aquestes cèl·lules (i aquestes cèl·lules accepten molt bé els gens nous), s'ha aconseguit que elles mateixes detectessin els nivells de glucèmia, és a dir que produeixen insulina a demanda, quan els nivells a la sang demanen que es produeixi insulina. Per tot plegat, això és un avenç molt important.

Un altre camp on potser s'arribarà abans a trobar solucions, perquè ja s'han obtingut alguns èxits en models animals, és per exemple en lesions medul·lars, amb persones amb paraplegies amb la restitució de la conducció nerviosa o una altra pandèmia, apareguda perquè vivim molts més anys, les malalties degeneratives del sistema nerviós, els Alzheimer, el Parkinson, etc.

Ara bé, amb això s'ha d'anar amb molt de compte, amb molta precaució i molt a poc a poc. Als EUA ho van voler anar massa de pressa i van injectar cèl·lules d'aquest tipus a uns malalts de Parkinson i els van destrossar, perquè al cap d'un any la majoria o estaven morts o havien empitjorat.

Amb aquestes cèl·lules no solament es poden fabricar teixits, com per exemple els illots de Langerhans del pàncrees o per fer cèl·lules de miocardi per curar una cicatriu d'un infart. A més, si la cèl·lula té una funció endocrina no cal posar-la al seu lloc d'origen al pàncrees; perquè si fem un tros de pell artificial on incloem aquestes cèl·lules, com que l'empelt de pell artificial es vascularitza, la detecció dels nivells en sang és exactament igual tot i que la circulació en la regió hepàtica és una mica diferent, però és igual perquè els diabètics es mesuren la glucèmia punxant-se al dit.

Producció d'òrgans amb cèl·lules indiferenciades

Recentment amb aquestes cèl·lules s'han començat a produir òrgans. Jo al principi pensava que fer un òrgan és molt difícil perquè un ronyó és molt més complicat que la sagrada família. Però les cèl·lules ja tenen les instruccions, l'única cosa que hem de fer és aconseguir dir-los que les posin en marxa per fer una cosa i no una altra i de fet s'han obtingut alguns ronyons primitius. En granotes, per exemple, s'han arribat a produir globus oculars, o sigui ulls, a partir de cèl·lules indiferenciades. L'altre dia sortia una notícia molt periodística que en realitat era una cosa molt senzilla, deia "Científics fabriquen el primer úter artificial".




Tothom que pensa en un úter artificial pensa en una màquina, doncs no, el que havien fet aquesta gent és un polímer reabsorbible en forma d'úter, havien fet créixer cèl·lules musculars i cèl·lules de mucosa uterina al voltant d'aquest polímer que després era reabsorbit i havien trasplantat aquest úter a l'animal, és a dir, que no havien fet un úter artificial, sinó que havien fet un úter natural però de manera artificial. Per tant, s'està arribant ja a fases molt importants, però tot això s'ha d'agafar amb molta precaució, perquè aquestes cèl·lules presenten molts problemes.

Problemes que presenten aquestes cèl·lules:

1r. El primer problema és que moltes vegades no sabem com fer-les diferenciar, és a dir que el tant per cent d'èxits és baix, encara que ha pujat molt. Aquest migdia el doctor Bernat Soria deia que en els seus experiments amb cèl·lules productores d'insulina havia començat amb un èxit d'1/1.000 -de cada 1.000 n'aconseguia 1 que produïa insulina-, després va passar a l'1/100 i ara ha aconseguit quasi un èxit del 100%.

2n. El segon problema és que si nosaltres tenim un cultiu de cèl·lules, no totes responen als estímuls de la mateixa manera, per tant no totes es diferencien en una sola línia. Cal posar en aquestes cèl·lules marcadors suïcides, és un sistema en què, si la cèl·lula no produeix aquesta proteïna, és a dir no s'ha diferenciat en el sentit correcte, es morirà. Per què? Perquè el mitjà on està creixent no li permetrà sobreviure, però aquesta és una dificultat afegida.

3r. I la tercera dificultat és que algunes de les cèl·lules no es diferencien i si no es diferencien produeixen tumors, produeixen teratomes. Fa molt anys un suís, que després va tenir problemes perquè va falsificar alguns resultats, havia aconseguit a partir d'embrions de ratolí produir teratomes i a partir de teratomes produir embrions de ratolí que naixien. Per què? Perquè és intercanviable però, és clar, en un malalt que per curar-li un Parkinson li posem un tumor al cap òbviament no és una solució.

En conseqüència en aquests moments hi ha problemes que són problemes importants.

D'on obtenim aquestes cèl·lules?

Una altra qüestió que ens hem de plantejar és d'on obtenim aquestes cèl·lules mare, i ens podem plantejar dues vies:

Una és fer un al·lotrasplantament. Avui dia la majoria de trasplantaments són al·los perquè vénen d'un donant; es busca una compatibilitat que sigui la màxima possible, però és un al·lotrasplantament i en conseqüència hi haurà un rebuig.
Per fer un al·lotrasplantament podem obtenir cèl·lules indiferenciades de qualsevol embrió, perquè ens és igual, després ja buscarem la compatibilitat, la histocompatibilitat, però de moment podem fer servir qualsevol embrió.
Quins embrions podem fer servir? Podem fer servir embrions que no tinguin cap possibilitat d'arribar a néixer, és a dir embrions bàsicament que no seran transferits. Perquè aquests embrions els podríem comparar a un pacient que s'està mantenint viu artificialment i si li retirem la ventilació i li retirem la circulació artificial la família pot decidir donar els seus òrgans per a trasplantament. N'hi ha dotzenes de milers aquí a Catalunya i a tot el món molts més i n'hi continuaran havent perquè fins i tot als països més restrictius fan només el mínim nombre possible d'embrions per transferir-ne només un, però se n'han de fer 2, 3 o 4 per triar el millor, o sigui que sempre n'hi haurà. Doncs hi ha embrions d'aquests que la parella no els vol donar a una altra parella per reproducció i l'única possibilitat és fer-los servir per a la recerca o destruir-los, i sembla més lògic fer-los servir per a la recerca, per exemple per a la producció de cèl·lules mare.
Entre aquests embrions n'hi ha de diversos tipus i aquí hauríem de considerar que estem treballant (això ho dic des del punt de vista legal), amb embrions que a la pràctica són no viables, perquè si no es poden transferir no són viables encara que biològicament podrien ser-ho.


Però la llei no ho considera així, és a dir que en aquest moment, tot i que tots estem dient que hauríem de fer servir aquests embrions per a la recerca per produir cèl·lules mare no ens ho deixen fer i de fet al Dr. Bernat Soria li van obrir un expedient per una falta molt greu senzillament perquè estava treballant amb cèl·lules mare.

D'on procedeixen aquests embrions no viables?
La majoria serien embrions abandonats, és a dir que la parella se'n desentén o prèviament ha donat el consentiment perquè fossin utilitzats per a la recerca.
Hi ha altres possibilitats. Nosaltres amb una certa freqüència fem un diagnòstic genètic pre-implantacional, és a dir, abans de transferir l'embrió a la mare. D'aquests n'hi ha que són normals però no es transfereixen, per exemple si la mare pot transmetre una malaltia lligada al sexe i no podem diagnosticar la malaltia, no transferirem mascles i d'aquests mascles si els convertim en un cultiu de teixits i tenim prou cèl·lules per fer l'estudi podem saber quin és normal i quin no ho és. El que és normal fer-lo servir i el que no és normal, no, perquè òbviament no volem fer neurones anormals o no volem fer cèl·lules pancreàtiques anormals.
Hi ha un grup també important que són els embrions de risc, els embrions de risc són els que només es poden transferir a la parella que els produeix, per exemple una parella en la qual un dels dos és seropositiu. Tot i que si és l'home el seropositiu fem primer un rentatge del semen abans de produir l'embrió i després fem una anàlisi tant de RNA, que és el que és el virus, com de DNA, que és en què es transforma quan s'integra i ens dóna negatiu. Però a una parella que no és la que ha produït els embrions no li podem dir si vol un embrió d'una parella seropositiva, perquè ens dirà que no. Si la parella té un cert risc de transmetre una malaltia poligènica, la mateixa parella acceptarà els seus embrions però una altra parella no els acceptarà. En conseqüència, aquesta és una altra font d'embrions que es important.
Hi ha algun cas més, però es minoritari.

Problemes ètics
És obvi que fer servir embrions per obtenir cèl·lules mare planteja alguns problemes ètics. Hi ha gent que diu que si l'embrió és ja una persona no es pot fer servir en absolut per a aquests tipus de coses. Però això és una part de la població, n'hi ha una altra part important que considera el que biològicament en aquest moment sembla acceptable.

Està biològicament demostrat que un embrió no té cap cèl·lula que hagi decidit fer el cos de l'embrió fins aproximadament les 2 setmanes. Per tant, abans de les 2 setmanes no hi ha cap cèl·lula que hagi decidit ser un ésser humà i, en conseqüència, biològicament fins a les 2 setmanes un pre-embrió no es pot considerar una persona.
Jurídicament el Tribunal Constitucional en la seva primera sentència al recurs d'inconstitucionalitat que va posar AP a la llei espanyola de reproducció assistida, en la seva decisió diu que la vida comença amb la gestació, és a dir que un embrió no implantat pel Tribunal Constitucional no és una entitat viva.
I finalment tenim la comparació que he fet abans, un embrió que ningú no vol i que no té un úter és el mateix que un malalt que està mort i que se'l manté viu artificialment, és a dir que en principi aquesta situació no planteja un excessiu problema de tipus ètic, tot i que hi hagi grups que òbviament s'hi oposen i s'hi continuaran oposant amb tota seguretat.

Autotrasplantament:Una altra de les vies per obtenir cèl·lules mare fa servir tècniques de clonatge i d'aquí ve el terme clonatge terapèutic i per tant l'error.
Si nosaltres agafem un ovocit i en traiem el genoma i hi posem dintre una cèl·lula somàtica com si anéssim a fer una Dolly però només ho deixem créixer fins el dia +5, que és la fase en què s'obtenen les cèl·lules mare, òbviament estem fent servir una tècnica de clonatge per obtenir aquestes cèl·lules indiferenciades.



Això s'ha intentat i la notícia es va publicar als diaris com "Un grup americà clona el primer embrió humà" i tothom es va posar les mans al cap perquè el que entenien era que havien fet el primer embrió humà que arribaria a néixer, quan en realitat l'únic que van aconseguir els membres d'aquest grup va ser que aquest embrió somàtic (l'altre embrió seria gamètic perquè està fet amb espermatozoide i òvul i aquest està fet amb una cèl·lula somàtica), va ser que arribés a 6 cèl·lules i 6 cèl·lules en aquest moment es considera insuficient per iniciar un cultiu de cèl·lules mare. En conseqüència, aquest sistema de moment no funciona.

Aquí ja, oblidem-nos de l'al·lotrasplantament perquè aquí podríem anar a l'autotrasplantament perquè si aquesta cèl·lula és meva, aquests cèl·lules mare són meves i si les converteixen en cèl·lules del cor o del que sigui jo no les rebutjaré no necessitaré un tractament antirebuig, no necessitaré ciclosporines.

Però, és clar, el plantejament científic en aquest moment és el següent: si nosaltres fem cèl·lules mare a partir d'embrions existents, tot i que seran rebutjables, tindrem una solució aviat i una solució bona. Si esperem a resoldre el problema del clonatge, que com veiem en els animals està funcionant tan malament, potser trigarem 50 anys més. Però tots els trasplantats que hi ha pel món són al·lotrasplantats no són pas autotrasplantats i ben contents que estan. Si els haguessin dit: "Vostè esperis que li puguem fer un cor de vostè mateix" estarien tots morts. Jo he tingut la sort de conèixer el primer trasplantat de cor d'Espanya, que va morir fa poc. Era un professor de la universitat de la Laguna de la meva especialitat, biologia cel·lular, l'hi van trasplantar l'any 1984 i ha viscut 17 anys molt bé. Conec una altra persona, aquest fa molts més anys, a qui li van trasplantar a França ara fa 18 anys i cada any fa la caminada de Call de Tenes fins a Vic, una cosa que jo probablement no m'atreviria a fer i ell la fa cada any i està la mar de bé, i són al·lotrasplantats.




És a dir, que científicament avui té molt més sentit intentar resoldre el problema de la diferenciació correcta per poder fer tractaments, encara que el malalt hagi de prendre un tractament antirebuig, que no esperar a poder fer autotrasplantaments, sobretot tenint en compte que avui dia les coses no pinten gens bé.

Hi ha una altra possibilitat que aquests dies ha sortit als diaris però jo la veig des d'un punt de vista crític. Abans, però, una cosa. Hi ha persones que diuen que això és més ètic que fer servir un embrió fet amb un òvul i un espermatozoide. Això és mentida perquè si aquest embrió es pot convertir en una persona és tant embrió aquest com l'altre embrió, per tant és una manera de colar un eufemisme o una hipocresia. Acceptem que es pot fer o acceptem que no s'hi pot fer res, però no intentem dir mentides.

El que ha fet aquest grup americà que ho fa tot l'ACT, ha estat agafar un òvul i estimular-lo perquè es dividís, és a dir induir una partenogènesi, que vol dir naixement verge perquè no hi ha fecundació (així és com neixen els abellots, per exemple, d'un ou no fecundat, i és molt fàcil amb granotes). Posar en marxa un òvul perquè es divideixi és bastant senzill però té un problema en el cas dels mamífers ja que es necessita una dotació genètica paterna i una dotació materna perquè la cosa funcioni, perquè si no l'embrió no es desenvolupa, es converteix o en una mola, que és un pre-càncer, o es converteix en un teratocarcinoma, que és un tumor.

Però ells van decidir fer-ho i això no és difícil, nosaltres feia anys que ho havíem fet. Nosaltres ho fèiem per veure com es desenvolupava un embrió sense contribució paterna, no amb cap intenció de produir naixements ni res semblant. Però aquest grup americà el que va fer és que això es dividís. Molt bé, això es divideix, però un òvul té només 23 cromosomes que són la meitat dels que es necessiten i amb 23 cromosomes no es pot fer res, no es pot fer ni una cèl·lula de pàncrees.

La gent que treballa en millora vegetal ja fa molts anys, potser 70, que van desenvolupar un mètode per doblar el nombre de cromosomes artificialment, és a dir que llavors això no té gaire dificultat en convertir 23 en 46. Però, alerta, tenim el nombre correcte però tots són d'origen matern i en conseqüència el desenvolupament és dolent.

Contraargument: és que no volem que es desenvolupi, només volem que arribi el dia 5 i es faci un blastocist.

Contra-contraargument: és possible, això és possible, però tots portem un cert nombre de recessius, de gens dolents que com que estan en doble còpia només que n'hi hagi 1 de bo i 1 de dolent, el bo domina sobre el dolent i no passa res, però com que aquí doblem el nombre de cromosomes, tots els dolents estaran en doble còpia i s'expressaran. Si aquest gen no té cap importància per al teixit que jo vull obtenir no passa res però, per exemple, hi ha un gen que portem 1 de cada 25 persones, el de la fibrosi quística, que afecta greument el pàncrees. Si volem arreglar una situació que té lloc en el pàncrees i ho fem amb unes cèl·lules que afecten el pàncrees i que el poden destruir malament rai, és a dir, que aquesta no és una via que jo consideri bona, tot i que aquí èticament sí que salvaríem la situació perquè això mai no arribaria a desenvolupar-se i a convertir-se en una persona.

Cèl·lules del fetus o de l'adult
Per últim ens queden les cèl·lules del fetus o de l'adult. Aquí s'hi ha treballat bastant, encara s'hi treballa i sobretot són línies que segueixen grups confessionals perquè volen evitar de treballar amb cèl·lules embrionàries. Però, com hem dit abans, aquestes cèl·lules de l'adult o del fetus en general són cèl·lules que no tenen la mateixa capacitat de diferenciar-se, tenen una capacitat molt més limitada i llavors això fa que les possibilitats també es redueixin molt considerablement.



Sí que hi ha un tipus de cèl·lula que s'obté de la gònada o sigui del futur testicle o del futur ovari quan encara estan indiferenciats que són cèl·lules totipotents, capaces a més d'incorporar-se a la línia germinal és a dir transmissibles. Se'ls ha dit Embrionic Germ (EG), és a dir germinals embrionàries, però el problema és que aquestes cèl·lules les va obtenir un grup de Johns Hopkins University i ningú no ha estat capaç de repetir l'experiment i a Johns Hopkins University els han prohibit treballar en això perquè no consideren que sigui una línia correcta, la qual cosa vol dir que no sabem si això funciona o no funciona.

En tots els teixits hi ha cèl·lules immadures i amb aquestes cèl·lules immadures es poden fer algunes coses. La veritat és que tots els que tenim algun interès en aquest tema voldríem que d'una vegada totes aquestes promeses que hem comentat es poguessin fer amb cèl·lules adultes perquè ja no ens hauríem de barallar mai més. Les meves cèl·lules me les treuen d'un teixit meu i em fan les meves cèl·lules embrionàries i me les posen on sigui: al cor, al ronyó o on calgui però, de moment, això no funciona.

Hi ha un cas que ha estat descrit per una investigadora de la Universitat de Minessotta que diu que ha trobat una cèl·lula que anomena MPAC Cèl·lula Adulta Progenitora Multipotent i inicialment dubtava molt. Va patentar el descobriment, com s'ha de fer, però ella dubtava molt, perquè encara no ha estat capaç de demostrar si aquesta cèl·lula existeix o si és una mutació d'una cèl·lula que ella tenia en cultiu, que li va aparèixer per casualitat i que no tornarà a repetir mai més si no es torna a produir aquesta mutació que, a l'atzar, és pràcticament impossible d'aconseguir.

Ara, sembla que s'ha arribat a convèncer que aquesta cèl·lula és veritat, però el cert és que la seva demostració és quelcom que encara esperem.

Aquesta és la situació que jo els volia descriure. Com veuen hi ha molt engany en tot el procés però també hi ha molta esperança, també hi ha molts diners. I aquesta recerca seguirà.


El problema és que la Unió Europea considera que aquesta línia de recerca és una línia prioritària, la qual cosa vol dir que tots els països de la Unió hem de trobar fons per a aquesta recerca. Però aquesta recerca, el país que ara presideix la Unió Europea, és a dir, Espanya, no l'aprofita i haurà de comprar els drets quan això funcioni, és a dir que haurem de pagar dos cops pel mateix. Ho faran uns altres i això si no hi ha cap boig que decideixi que com que el tractament és il·legal a Espanya, si una persona va a Anglaterra a tractar-se després el portarà al jutjat per haver comès una il·legalitat. Això podria passar, com ja passava a l'època franquista, quan l'avortament estava prohibit, amb les dones que anaven a avortar a Londres o a Amsterdam i després les perseguien aquí. Esperem que no passi, esperem que la gent entri en una via més raonable i esperem que aviat els nostres ministeris competents autoritzin que aquesta recerca es pugui tirar endavant.

Moltes gràcies.

Si algú vol fer alguna pregunta, amb molt de gust, si puc contestar-la, ho faré.

Pregunta: S'atreviria a fer una hipòtesi de calendari de resultats del que vostè semblava que defensava com a més viable, que és el treball en cèl·lules embrionàries?
Resposta: Jo no sóc un entès en el tema. Nosaltres hem treballat amb aquestes cèl·lules, amb animals i amb un sistema que era a partir d'una biòpsia d'un embrió produir cèl·lules mare i ho hem aconseguit i aquesta via podria ser interessant però no sóc un expert en el tema. Aquest migdia dinant amb el Dr. Bernat Soria ha dit que els resultats que ell havia vist en lesionats medul·lars li feien pensar que en cosa de 5 anys es podria tenir ja una aplicació en clínica per a aquest tipus d'alteracions. I per la diabetis també és molt optimista. Els diabètics òbviament s'hi estan apuntant. El grup del Dr. Bernat Soria ha rebut de l'Associació de Diabètics Juvenils dels EUA 200 milions de pessetes l'any, que ara li han tallat perquè com que no pot treballar-hi s'han acabat els diners. Però s'estan invertint quantitats importants de diner públic perquè aquesta associació recull com el March of Dimes per a les malformacions congènites, que era de 10 cèntims en 10 cèntims de dòlar americà, i això són diners que paguen els malalts per a la recerca.

Pregunta: Per què el Bernat Soria, perquè no deu ser pas l'únic que treballa en aquest tema?
Resposta: No, aquí el problema és que s'ha personalitzat en ell. A Espanya hi ha bastants grups que treballen aquest tema, els uns -com nosaltres- més humilment, altres amb més fons… El que passa és que qui ha personalitzat el tema en ell ha estat la ministra de Sanitat, perquè des del moment en què li va obrir un expedient va comminar la Universitat Miguel Hernández d'Elx que no continuessin fent aquestes "monstruositats". I com que als mitjans de comunicació els és més fàcil dirigir-se a un que no pas a molts, òbviament, doncs a en Bernat Soria en aquest cas li ha tocat el rebre. En aquests moments, m'ha dit que tenia molt avançat el procés per traslladar-se a un altre país.

Als EUA, que això només es pot fer amb diner privat i no pas amb diner federal, hi ha investigadors que no tenen la sort d'estar en projectes privats que han emigrat a Anglaterra on els sous són molt més baixos. És a dir que estem en una situació que és bastant desesperada en alguns llocs.
   S A B A D E L L      U N I V E R S I T A T