En els darrers anys la prevalença de sobrepès i obesitat a la població general ha augmentat dràsticament.

Tant és així, que se la considera l'”epidèmia del segle XXI”. Per a poder-la aturar són necessàries grans campanyes de sensibilització ciutadana en la qual hi estiguin implicats no només els professionals sanitaris, sinó també els governs, els organismes de salut pública, la indústria alimentària, els professionals de restauració, els educadors, els tècnics d'urbanisme per a facilitar espais públics per a l'activitat física i, com no, el públic en general.

L'obesitat existeix des dels temps de la prehistòria, però no era considerada una malaltia. S'associava a dones fèrtils i atractives, que sobrevivien a períodes de fam, quan la recolecta d'aliments era escassa.

En l'època grega, Hipòcrates ja va anunciar les primeres connotacions de malaltia, però encara era considerada un atractiu.
No és fins al segle XVII que es comença a utilitzar la paraula “obès” en els tractats de Medicina, que significa “el que s'ho menja tot”. A partir del segle XX, després de la I Guerra Mundial, es produeix un canvi d'ideal de bellesa i les persones amb obesitat queden estigmatitzades socialment i cultural, i aquestes connotacions negatives han persitit fins a l'actualitat.

Intentant buscar una explicació al perquè de l'obesitat, veiem que, al llarg de la història, tots els estudiosos coincideixen en què és un desequilibri entre el que es menja i el que el cos gasta.
En l'època dels grecs es deia que era un desequilibri humoral; als segles XVII i XVIII, un desequilibri físic, mecànic o químic, fruit d'una inadequada interacció entre els vasos i els fluids.

A partir del segle XIX, amb la teoria de la conservació de l'energia, es comença a parlar de desequilibri calòric. A finals del segle XIX i fins a l'actualitat, s'intenta anar més enllà per esbrinar les bases fisiològiques d'aquest equilibri (= homeostasi) energètic i com pot trencar-se i causar l'obesitat .

Els mecanismes reguladors de la ingesta són molt complexos i inclouen diferents hormones o pèptids que des dels teixits perifèrics (tracte gastrointestinal, fetge, pàncrees, teixit adipós) informen el Sistema Nerviós Central (SNC) per a induir gana o sacietat en funció de les necessitats. Aquestes hormones estan regulades genèticament.

En el SNC, l'hipotàlem juga un paper primordial. En ell, s'hi troba el nucli arquat que conté neurones en les quals s'hi localitzen el Neuropèptid Y (NPY) i l'Agouti Related Protein (AGRP), que estimulen la gana i també unes altres neurones que contenen Proopiomelanocortina (POMC) i Cocaine and Amphetamine-regulated Transcript (CART), que produeixen sacietat.

Després de menjar, s'allibera insulina del pàncrees i leptina del teixit adipós que van a l'hipotàlem per inhibir les neurones que produeixen gana i estimular les que produeixen sacietat. També s'alliberen altres hormones del tracte gastrointestinal que actuen a nivell cerebral i produeixen sacietat - colecistoquinina (CCK), polipèptid pancreàtic (PP), polipèptid YY (PYY), glucagon-like peptide (GLP-1) i oxintomodulina -, i s'inhibeixen les que produeixen gana, com la ghrelina.

Des de l'hipotàlem hi ha altres connexions dintre del SNC i aquestes vies, passant pel nervi vago, posen en marxa o inhibeixen estímuls secretors i mecànics del tracte intestinal, tancant així el circuit.
Una alteració en algun d'aquests circuits pot produir un estat de gana que no s'inhibeix malgrat haver menjat i pot conduir a l'obesitat.

L'hipotàlem també està connectat amb les àrees còrtico-límbiques, que regulen la memòria, la recompensa, l'atenció, la presa de decisions i l'emoció. Aquestes connexions són les que ens fan menjar per plaer o per bons records. Si aquests circuits estan molt estimulats, també poden contribuir a l'obesitat.

En l'actualitat disposem de pocs recursos terapèutics per a combatre les alteracions de tots aquests circuits. Existeixen pocs fàrmacs que inhibeixin la gana o produeixin sacietat. La cirurgia bariàtrica, a part de reduir la capacitat de l'estòmac, també produeix canvis hormonals intestinals que ajuden a sentir sacietat però, a llarg termini, es perd part d'aquest efecte.

Els professionals que tractem l'obesitat som conscients dels pocs recursos terapèutics disponibles per a tractar les persones amb obesitat i ens sentim moltes vegades insatisfets. El desenvolupament de noves teràpies en un futur pròxim pot ser clau per a conèixer més les causes d'aquesta malaltia i poder ajudar aquests pacients, en comptes de culpabilitzar-los del seu estat de gana permanent.