La disfàgia entesa com una alteració de la deglució es manifesta en un ventall molt ampli de patologies: accident vascular cerebral, neoplàsies, lesions traumàtiques, pacients d'edat i fràgils, malalties neurològiques degeneratives... pot presentar-se com símptoma durant l'evolució d'una malaltia amb pronòstic de millora o també d'empitjorament. És per tant una patologia difícil de quantificar i manquen estudis sobre la incidència i prevalença. Un altre aspecte que fa difícil aquests registres és el mètode de diagnòstic emprat ja que la literatura específica no recull, de moment, cap mètode de diagnòstic que es consideri exacte en un 100%.

L'estudi de la Disfàgia necessita un abordatge multidisciplinar ja que els equips de treball assistencial han de procurar que el malalt amb disfàgia pugui gaudir de la mateixa atenció independentment de la causa de la disfàgia i l'àmbit d'ubicació del pacient.
Malgrat el metge és el responsable en la presa de decisions cal que l'equip estigui preparat i sensibilitzat per la detecció, l'exploració, diagnòstic i tractament a mida de cada malalt.
L'objectiu de cada estudi de disfàgia és decidir si la nutrició oral és efectiva i segura i el pacient podrà així completar les seves necessitats nutricionals i hídriques sense risc per a la seva salut.
No poder menjar per boca és una limitació important en la qualitat de vida del pacient i per tant, si mitjançant recomanacions dietètiques, maniobres i tècniques es pot millorar aquesta situació és una important victòria que fa augmentar considerablement aquesta qualitat de vida.

L'exploració clínica consta de dues parts:
A) Recull de dades clíniques
B) B) Exploració exhaustiva de les fases preparatòria, oral i faríngia de la deglució. Compren: exploració sense bol i exploració amb vol alimentari.

En funció dels resultats obtinguts i després d'un registre exhaustiu el logopeda podrà fer recomanacions que poden incloure: necessitat d'altres proves complementàries, prescripció de volums i viscositats més adients i tipus de tractament.
Així doncs, el diagnòstic de la Disfàgia ve recolzat per: exploracions clíniques especialitzades i individualitzades i proves complementàries que ratifiquen i amplien les dades, buscant el màxim de precisió i amb l'objectiu de poder orientar les actuacions clíniques i la presa de decisió en un aspecte tant important com l'alimentació de cada pacient.